Els seus esquís es distingien amb claredat clavats a la neu, en la foscor de la nit àrtica. La seva tenda, situada damunt del gel de Groenlàndia, havia quedat mig enterrada per les ventades de començaments d’hivern. Tenia els ulls oberts de bat a bat i un somriure plàcid al rostre. La resta del cos estava embolicat en una mena de llençol fet amb dues fundes de sac de dormir cosides com només els esquimals saben fer-ho. Era el novembre de 1930.
A començaments de maig de l’any següent, un grup de rescat d’una expedició alemanya amb base a Umanak, a la badia de Baffin (Groenlàndia), va descobrir els esquís, ara il·luminats pel sol, al costat d’un cadàver. Havien trobat, per fi, el seu líder. Es deia Alfred Lothar Wegener, havia nascut l’1 de novembre de 1880 a Berlín, i era un meteoròleg i explorador de reconegut prestigi. Què havia passat?
Retrocedim fins l’abril de 1930. Al capdavant d’una expedició de 21 científics i tècnics, Alfred Wegener partia cap a la seva coneguda i estimada Groenlàndia (aquesta era la seva tercera expedició) amb la missió de fer un estudi sistemàtic del seu clima i de la gruixuda capa de gel que cobreix el 85% del territori.
Imatge de satèl·lit de Grenlàndia
La línia vermella indica, aproximadament, el recorregut de l’expedició de Wegener entre Unamak (a la costa) i l’estació de “Eismitte” al centre de l’illa.
Per a dur a terme aquesta feina, Wegener havia previst d’instal·lar tres estacions d’observació: una a l’oest, una altra a l’est, i una altra al mig de l’illa: l’estació “Eismitte” (en alemany, al mig del glaç).
Les coses varen anar malament des del principi: Per culpa d’un temps anormalment dolent, el primer grup que havia de sortir per muntar l’estació “Eismitte”, va haver d’esperar-se fins el 15 de juliol a la base d’Unamak, a la costa oest. Quinze dies després, aconseguien arribar al punt triat, a 3000 m d’altura i 400 km terra endins. Durant la travessa, el temps va seguir sent espantós i varen haver d’abandonar bona part de la càrrega, transmissor de ràdio inclòs...
Davant l’alarmant manca de notícies, el dia 21 de setembre Alfred Wegener es posava al davant d’una expedició de rescat. L’acompanyaven un jove meteoròleg anomenat Fritz Lowe, tretze groenlandesos i 15 trineus arrossegats per gossos. Una vegada més, la neu, el vent i les baixíssimes temperatures, inferiors a -25ºC durant tot el trajecte, es van aliar en contra dels expedicionaris. Passada una setmana, només havien fet poc més de 60 km. Dotze dels tretze groenlandesos van decidir retornar al camp base. Wegener, Frtiz Lowe i un groenlandès, Rasmus Willumsen, en canvi, varen seguir endavant...
El 30 d’octubre, després de 40 dies de viatge, varen arribar a Eismitte. Els tres viatgers varen tenir una alegria molt gran en comprovar que els ocupants del camp es trobaven bé i que havien aconseguit construir un “confortable” habitatge fet amb gel. Fritz Lowe, tanmateix, va arribar exhaust i presentava símptomes de congelació als dits dels peus i de les mans. Wegener en canvi estava «fresc, content i a punt, talment com si acabés de fer una passejada». Qui així parlava era el sorprès Ernst Sorge, un dels científics integrants de la primera expedició. Per la seva banda, Rasmus Villumsen, de només vint-i-dos anys, es trobava també en un magnífic estat.
L’estació Eismitte
Dos dies més tard, l’1 de Novembre, tot el grup celebrava el cinquantè aniversari d’en
Wegener. Tot i l’alegria del moment, Wegener es va adonar de seguida que la situació era greu: En Fritz Lowe necessitava una llarga recuperació i les provisions de menjar per passar el llarg hivern, eren força limitades. Wegener i Villumsen varen decidir emprendre el viatge de retorn cap a la costa. Massa tard: ningú els tornà a veure vius mai més...
Els dies anaven passant. La gent del camp base, en veure que els expedicionaris no tornaven, varen suposar que havien decidit de passar l’hivern a Eismitte. Però en arribar el mes d’abril de 1931, davant l’absència de notícies, varen decidir desplaçar-s’hi i comprovar què havia passat. No és difícil d’imaginar la tristesa, el desconsol, la impotència que deurien sentir tots ells en arribar a Esmitte.
El 12 de maig de 1931 varen trobar, per fi, el cadàver de Wegener. Només Willumsen podia haver cosit d’aquella manera les fundes que cobrien el seu cos. També va ser ell qui va plantar la tenda i qui va clavar els esquís a la neu. Després devia continuar el seu camí cap a la base, encara li quedaven 380 km de recorregut, però la foscor gairebé permanent i l’extrema violència dels vents de l’hivern àrtic, eren excessives per a un home sol. El seu cadàver no va ser mai trobat.
Els companys de Wegener varen enterrar el seu cadàver allà on el varen trobar. Dies després hi tornaren per plantar-hi una creu metàl·lica. Avui, 75 anys després de la seva mort, la tomba, la creu i el cos de Wegener estan embolicats per una altra mena de llençol: la capa de gel blau-verdós de gairebé 3.000 m que cobreix Groenlàndia.
Tot i ser meteoròleg, el nom de Wegener està absolutament lligat a una hipòtesi extraordinària: la teoria de la deriva continental, segons la qual, els continents actuals formaven en el passat un únic continent, que anomenà Pangea, (Pan, “tot”, ge “terra”) el qual va començar a fragmentar-se ara fa uns 200 milions d’anys. Els fragments es van anar desplaçant fins a formar els continents actuals. De la mateixa manera que hi havia un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic oceà, que va anomenar Pantalasa. (Pan,”tot”, Thálassa, “mar”)
|
Dos imatges d’Alfred Wegener (i les seves inseparables pipes)
|
Ja tindrem l’oportunitat de conèixer amb més detall la seva teoria, però com és que un meteoròleg com ell va arribar a formular una hipòtesi aparentment tan allunyada de la seva especialitat? Aquesta és una bona pregunta que mirarem de respondre més endavant. De moment, us avancem que la resposta té molt a veure amb l’interès de Wegener per la Paleoclimatologia, és a dir, la ciència que tracta d’estudiar el clima d’èpoques geològicament antigues. (Tingueu present que en Geologia, la unitat de mesura del temps és el milió d’anys...)
1.1. Feu una taula de dues columnes. A la de l’esquerra, anoteu-hi les diferents dates que van apareixent en el text que acabeu de llegir i, a la de la dreta, què va passar.
1.2. Situeu Groenlàndia damunt d’un mapa mundi i busqueu informació bàsica sobre aquesta immensa illa: superfície, capital, habitants, clima, etc. A quin país europeu pertany?
1.3. Al llarg del text que has llegit, es fa referència en un parell d’ocasions a la “foscor de la nit àrtica”. Els dies i les nits en les zones situades molt a prop dels pols, les paraules “nit i dia” tenen un altre significat. Heu sentit a parlar mai del “sol de mitjanit”? Sabíeu que en els pols la nit dura sis mesos i el dia els altres sis? Si voleu entendre tot això, haureu de comprendre com es mou la Terra al voltant del Sol i quin significat tenen paraules com eclíptica, solstici i equinocci. Per si us poden ser d’utilitat, aquí teniu algunes imatges i adreces electròniques. (No trobeu comprensible que Wegener, com qualsevol persona una mica aventurera, es sentís fascinat per aquestes coses?) Expliqueu què és el sol de mitjanit fent servir correctament les paraules en negreta.
|
Sol de mitjanit La fotografia està presa a mitjanit d’un dia del mes de juliol, des d’un vaixell que uneix les illes Lofoten (al fons) amb les costes de Noruega
|
L’eix de la Terra està inclinat 23º 27’ respecte del pla de l’òrbita terrestre. El dia 21 de juny, els raigs de sol cauen perpendicularment sobre el paral·lel conegut com Tròpic de Càncer (T). Fixa’t que la superfície de la Terra compresa entre el cercle polar àrtic (P) i el pol nord, tindrà 24 hores de llum. En canvi, la superfície situada entre el cercle polar antàrtic (P’) i el pol sud, tindrà 24 hores de foscor. Us veieu amb cor de fer un dibuix semblant però per al solstici d’hivern?
